¿...Y por qué no un blog...? : En la memoria: El Club d'Amics de la UNESCO / Josep Antoni Ybarra

Tras una semana de ausencia para cargar batería me encuentro en el correo una saludable propuesta de Josep Antoni Ybarra. Casi todo lo que me remite se lo publico más pronto que tarde entre otras cosas porque su contenido forma parte de mi memoria y de paso, casi siempre, de la memoria colectiva de los ilicitanos, al menos de una parte significativa de ellos. En este caso un homenaje y entrañable recuerdo al Club d'Amics de la UNESCO d'Elx.

En la época más dura de la transición pese al agobiante control de las "fuerzas de orden" fue un referente cultural, un lugar de encuentro y reflexión para todo el mundo. Los que entonces eramos apenas unos jóvenes con inquietudes pasábamos por allí entre otras cosas para descubrir que había algo más allá de lo que pretendían ocultar y reprimir los poderes establecidos. Todas las organizaciones progresistas de la ciudad pasaron o se fundaron allí o crecieron a partir de su poderoso influjo. Encima en ese pequeño y modesto local se hacía de todo: cine, teatro, exposiciones, charlas y recitales poéticos e incluso ensayos musicales. Por lo que a mí respecta además de lo que comenta Ybarra, decir que asistía a los ensayos de l'Esbart Elx-Folk pese a no tener buena voz ni tener mucha idea de tocar guitarra. El Pera, Antón Latour, la excelente voz de Paqui (ahora Francesca), la flauta de Salvador y el empuje de Ybarra fueron el alma de un grupo merecedor de mejor suerte. Sigo creyendo que la versión del Elogi dels diners de Anselm Turmeda era mucho mejor de la que después nos regaló Raimón.

Además del contexto histórico de la época (las huelgas silenciadas, los ecos de Mayo del 68, la revista Triunfo y Cuadernos para el Diálogo que comprábamos al alimón para enterarnos de algo...), nuestro horizonte cultural se completaba con las charlas en la trastienda de la recién creada librería Séneca, el empuje de algunos profesores del Instituto, La Carátula y ocupando una posición preeminente, el Club d'Amics de la UNESCO d'Elx.

Com sempre, gràcies Ybarra

Fa ara 50 anys en Elx. El Club d’Amics de la UNESCO en la memòria

Josep-Antoni Ybarra

Professor jubilat de la Universitat d’Alacant.

Estàvem al 1968. Fèiem un curs de valencià que la Coral Il·licitana havia programat. Duríem unes quantes classes, quan de sobte ens quedarem sense aula. Algú, per ordres superiors, havia decretat que això de fer un curs de valencià on Pepe Maraldes ens feia de mestre, era alguna cosa subversiva. Doncs bé, què fer? En la Coral no podien seguir. La Penya Madridista –un altre lloc públic- no calia ni tan sols preguntar si ens cedien un espai; sabíem que anaven a dir-nos un no segur. Al Casino? Cóm anàvem a anar a parar a un cau de burgesos i espanyolistes? Aleshores, què fer, on anar?

De sobte Toni Bru i Pepito Maraldes ens presenten un lloc nou alternatiu. Era un baix. Un magatzem. No massa gran. Però on cabíem tots i totes. No necessitàvem molt més. No recorde ara si continuarem fent classes de valencià o no, però el que si que passà es que allò -aquell nou espai- es convertí en un lloc de trobades, d’activitats, d’iniciatives, de presentacions de gent, de llibres, d’idees i de propostes. Fou l’any de l’estat d’excepció a Espanya, el 1969, quan el Club d’Amics de la UNESCO es fundà a Elx. Un parell de nassos!!! Res fàcil. Maraldes i Toni Bru, sempre per enmig, se la jugaven una vegada més. Nosaltres, pot ser per ignorància, per curiositat, per espenta, per ansietat,.... allí estàvem. I fou el lloc on començarem alguns a entendre allò de què significava ser i sentir-se poble, pensant que hi havia alguna possibilitat per millorar la condició de la gent del carrer, incloent-nos a nosaltres mateixos; fou el lloc on començarem a preguntar-nos del per què d’aquella marginació que patia la llengua que l’havien parlat els nostres avis i parlaven els nostres pares.

1977. Exposición en la sala de exposiciones de la Caja de Ahorros de Alicante y Murcia, de la calle Santa Bárbara de Elche, titulada "Set aspectes de la situació de l'home". En la foto, de frente y de izquierda a derecha, los pintores Díaz Padilla y Pepe Azorín, Jaime Brotons Guardiola, responsable de la Obra Social de la Caja en Elche, Ernesto Contreras, crítico de arte y teórico del Grup d'Elx, y los pintores Albert Agulló, Sixto Marco y Antoni Miró.

Per aquell local del carrer de l’Olivereta (en aquell moment es deia Padre Lorenzo), passà en poc de temps tanta gent i passarem tantes coses que no podria recordar. Personatges com Cèlia Amorós, Josep Vicent Marqués, Josep Lluis Blasco, Lluis Alpera, Vicent Ventura, Eliseu Climent, Ricard Pérez Casado,..... gent que venia i es sorprenien de que allà baix -la majoria venia del nord, de València-, al sud d’un país que estava desfet, hi haguera un grup de gent en ganes i entusiasme de tirar endavant un projecte de país i de llibertat. Tota una sorpresa per la gent. I nosaltres aquí teníem activitats, xarrades, fent coses, teatre, recitals de poesia, coneixíem per primera vegada a Salvador Espriu i a Miguel Hernández, a Maiakovski i a Joan Salvat-Papasseit; i també de tard en tard, visites de la policia. No sé cóm Maraldes i Bru ho pogueren resistir i aguantar el temps que durà tot aquell projecte. Qui ho sostenia econòmicament? S’ho preguntaré a Juanito Campello quan el vega, però supose que Maraldes deuria ser el soci capitalista. Qui ho alimentava ideològicament?

Aquí si que hi havia un grup de gent que feia propostes i les tirava endavant sempre que podia; estaven Bru, Castillejos, Maraldes, Juanito Campello, Ruben, Ismael i algú més. Activitats del tipus de teatre, cinema, lectures, comentaris, xarrades sobre la situació nacional i internacionals, exposicions de pintura, etc. Per ressaltar un parell d’elles, recorde el vore de forma clandestina, ja que estava prohibida aleshores, El Acorazado Potemkin d’Eisenstein, en una moviola on ens entretenien veien l’escena de l’escala infinitat de vegades. Igualment altra de les coses que es feren al Club d’Amics de la UNESCO eren exposicions; sobretot m’impressionà una feta per El Grup d’Elx; òbviament eren els quadres, però sobretot quelcom que encara avui no està assimilat i es

el distingir entre valor i preu de les coses, ja que aquell Grup d’Elx, els pintors, valoraven els quadres que tenien penjats atenent al cost de materials que havien ficat en ells -pintura, llenç, marc, paspartú, etc.-, més el preu-cost de les hores que hagueren tardat en pintar el quadre; d’aquesta forma, volien deixar clar que l’art, no podia ser una activitat especulativa, sinó que el treball de l’artista deuria estar al mateix nivell que el cost que poguera tenir l’hora d’un treballador de la sabata o de l’obra.

No sé on estarà un quadre que Castejón pintà i es penjà en la paret que hi havia res més que entraves al Club: un Crist Obrer en camiseta sport, impressionant. El valor que avui tindrà eixe Crist Obrer en camiseta sport no serà el mateix que el regal que Castejón ens feu en aquella ocasió a tots els que formàvem part del Club. La generositat, la amistat, la sinceritat entre la gent, les ganes de fer un mon millor, tot allò estava reflectit en aquell quadre; mai tindrà el valor que li puguen donar en qualsevol altre mercat. El Club d’Amics de la UNESCO era el mercat, o millor dit, la plaça on posàvem tots la voluntat de i per al canvi i de la millora de la gent i del mon.

Toni Bru en primer plano. Y también Emili Rodríguez Bernabeu, Lluis Alpera y Jaume Pérez Montaner.
Fuente: http://www.elche.me/imagen/toni-bru-gomez-1917-1981

De fet, nosaltres al Club responíem a les idees que programava la UNESCO: fer de portaveu i ocupar-se de salvaguardar la Declaració Universal dels Drets Fonamentals de l’Home. Açò era en el fons el que nosaltres, en el Club, tractaven de fer. Conèixer la situació de discriminació, de marginació, d’explotació, de submissió i de falta de llibertat, que molts dels que vivien prop de nosaltres (o nosaltres mateix) podien patir, i no sols denunciar-lo, sinó espentar per ajudar a revertir aquelles situacions. La llibertat i la democràcia eren les aspiracions que en aquell moment tenien com a objectiu immediat i que el Club d’Amics de la UNESCO ens ensenyà.

Avui Elx te l’orgull de mantenir una intensa relació amb la UNESCO. Es destacable el fet de tenir tres patrimonis de la humanitat, tres. I que com tot patrimoni cal mantenir-lo i tenir cura d’ell, i si no es així, es perd. I aquesta observació cal tenir-la present en algun d’estos tres casos, sinó en els tres, ja que caldria d’una certa millora en quan al manteniment i adaptació a les exigències que se pugen trobar (cas de les noves circumstàncies que se l’han presentat al Misteri en relació al descobriment dels banys àrabs del mercat). I es que la UNESCO no sols es una institució de concessió de títols i de favors, sinó d’exigències en el compliments de les normes per dignificar la situació i les actuacions de l’home. En este sentit, Elx tingué abans d’aquests tres patrimonis una important relació en la UNESCO, en tant que fa ara 50 anys el Club d’Amics de la UNESCO es fundà en Elx, en objecte d’arribar a aconseguir un altre patrimoni: el de la llibertat i el de la democràcia; un patrimoni que poguera dignificar a l’home.

I allí es raonaven aquestes situacions d’explotació i de marginació que l’home estava patint; allí es cantaven algunes de les reivindicacions que es demanaven. Al local se sentien les veus del Grup de Folk de Barcelona, de Pi de la Serra, de Bob Dylan i sobretot, de l’Esbart Elx Folk; la raó era ben simple, doncs era on assajàvem. Era on enredoniem moltes de les cançons que cantàvem; la Cançó de les Balances de l’Ovidi, l’Elogi dels diners d’Anselm Turmeda, la Cançó del Comerciant de Bertolt Brecht, o el Xe que a gust amb afegitons d’estrofes que l’Antoni Bru s’havia inventat.

Pel Club passaren gent de l’HOAC i gent del PCE; gent de tot tipus; recorde a Juan Ramon o a Pamies, a Justo Linde o a Pepe Fernández. Tots ells es serviren del Club i el Club es servi de tots ells. Aquell Club fou una peça més per tirar endavant en la voluntat de fer un mon millor per a tots aquells que estaven marginats. No sé si avui caldria refundar aquell Club; me passa pel cap que torna a haver un munt de gent marginada.

Conferència de Joan-Carles Martí i Casanova amb motiu de les llibertats nacionals del País Valencià. Elx 1978 o 1979.
D'esquerra a dreta: Andreu Morell i Marco, Josep Maraldés i Ibarra, Joan-Carles Martí i Casanova i Antoni Bru i Gómez