Recorde quan llegia poesia. M'agradaven Maiakovski, Salvat-Papasseit, Machado, Baudelaire, Bertolt Brecht, Kavafis, Blas de Otero, Miguel Hernández i tants altres. Llegia sense parar. No era senzill. Molts d'aquests poetes estaven prohibits no fa tant de temps. Pensem que en aquella època, aquí, per decret, no es podia llegir (ara és diferent, no es llegeix per deixadesa i convicció). Recorde que eren èpoques difícils, complicades de viure, per l'escassetat i pel perill. Aquelles lectures mostraven camins, dreceres i sendes per on caminar, per on pensar. Cadascuna d'elles era diferent però totes confluïen en un únic lloc: l'ànsia de llibertat i d'aprendre, de conèixer, d'experimentar.
Avui vull destacar un d'aquells camins en particular. I és així que recorde amb afecte aquells poetes xinesos que per a mi eren d'una gran novetat. Els seus noms eren curts: Lino sé què, Tu no sé quants; no recorde exactament els seus noms. Vaig perdre el llibre d’aquests poetes en un d'aquests canvis de casa que tots hem tingut al llarg de la vida. Però, recorde com exaltaven la sinceritat, la veritat, la proximitat de les coses quotidianes i destaque la delicadesa amb què parlaven del vi. Aquella poesia transmetia una sensació especial en descriure el vi i la seva beguda. Avui podem tenir moments i raons per sentir aquestes mateixes sensacions amb el vi. Llavors, elogiem el vi que ens puga acompanyar en aquests glops. Brindem per això amb els poetes xinesos d’abans i amb els poetes moderns que vindran.
Però no elogiem el vi tan sols per aquesta qualitat, sinó perquè avui és un dels productes que poden fer d'equilibri en la nostra vida quotidiana, de treball, en la nostra societat. Pensem que el vi avui està fent de fre, de tanca, de barrera, de porta, perquè tantes famílies no deixen la terra, sinó més aviat, perquè puguen viure d'ella. Res més cal fer una volta per la zona de Requena i Utiel, per El Pinós, per Monòver, per Villena per advertir de la quantitat i quantitat de ceps que, veient qui els treballa i els mima, t'estan dient que aquesta cura és el que fa que tanta gent puga viure encara de la terra. I això és determinant; parlem de l'agricultura. I és que primer va ser bressol de treball, després suor i repudi de tanta gent i, finalment, va esdevenir objecte d'especulació –la terra–, perdent així el seu sentit real. Potser encara avui el camp, la terra i el seu treball, amb el vi i els ceps, puguen transformar-se en una possibilitat real de vida.
I si ara ens referim al vi, potser siga precís traslladar-lo a tantes altres coses que derivades de la terra tenen oportunitats de treball i de transferir una qualitat de vida pel que fa al seu consum. Cal pensar en els formatges, les mels, els olis, les fruites, i totes aquelles coses que dóna l'agricultura de proximitat en general. Per què no estendre-la a tantes i tantes coses d'ús i consum quotidià? És segur que estaríem elogiant les seves qualitats, les seves varietats, els seus gustos, les seues olors, els seus plaers. Els poetes xinesos estarien contents d'haver descobert unes noves realitats i així exaltar la sensibilitat dels sentits.
Però ocorre que, per contra, en lloc de preservar, explotar i consumir allò que tenim prop, ho estem marginant. Atenció llavors amb els nostres consums. Com és possible que siga més barat un quilo de raïm xilè que un quilo de raïm del Vinalopó? No és cosa només de preu. Hi ha un engany dins d’aquest preu. Segur. Pensem. L'amor al vi, i a tants altres productes de proximitat, no ens pot atordir la raó, sinó tot el contrari, ens ha de fer trobar la veritat. Per això, aquest doble elogi al vi, i als productes de la terra, primer pel plaer que ens ocasiona el seu consum, i segon, per les oportunitats de treball i de vida que aporten.
La desaparició d'aquesta agricultura de proximitat, d'aquest celler amic, d'aquesta almàssera coneguda, d'aquesta formatgeria propera, allà on acudim per a obtenir productes de confiança, seria l'anul·lació del que avui és un verger i es convertiria, en canvi, en un desert (almenys de vida). Significaria que els joves haurien de marxar, comportaria que els coneixements i les experiències de saber fer les coses s'oblidarien, mostraria que s'ha perdut la batalla enfront de les grans companyies que imposen a mig termini (i ja no tan mitjà) preus, qualitats i tipus de producte. (Des de finals del segle XX fins avui, anualment, el volum de terra comprada per les grans companyies en el món, és aproximadament igual a tota la terra cultivable a l’Estat espanyol. La raó d'aquesta compra ve a ser tenir el control del mercat d'aliments i la producció de biocombustible, és a dir, dominar el món). Per això, i en contra d'allò, elogiem la terra que permet produir el vi jove i proper. Salut per a tots.
Publicat en La Veu 30 /08/2016
 |
| Bebiendo solo con la luna, Li Bai, considerado el poeta inmortal en China |
I si ara ens referim al vi, potser siga precís traslladar-lo a tantes altres coses que derivades de la terra tenen oportunitats de treball i de transferir una qualitat de vida pel que fa al seu consum. Cal pensar en els formatges, les mels, els olis, les fruites, i totes aquelles coses que dóna l'agricultura de proximitat en general. Per què no estendre-la a tantes i tantes coses d'ús i consum quotidià? És segur que estaríem elogiant les seves qualitats, les seves varietats, els seus gustos, les seues olors, els seus plaers. Els poetes xinesos estarien contents d'haver descobert unes noves realitats i així exaltar la sensibilitat dels sentits.
Però ocorre que, per contra, en lloc de preservar, explotar i consumir allò que tenim prop, ho estem marginant. Atenció llavors amb els nostres consums. Com és possible que siga més barat un quilo de raïm xilè que un quilo de raïm del Vinalopó? No és cosa només de preu. Hi ha un engany dins d’aquest preu. Segur. Pensem. L'amor al vi, i a tants altres productes de proximitat, no ens pot atordir la raó, sinó tot el contrari, ens ha de fer trobar la veritat. Per això, aquest doble elogi al vi, i als productes de la terra, primer pel plaer que ens ocasiona el seu consum, i segon, per les oportunitats de treball i de vida que aporten.
 |
| Uva de mesa embolsada. Valles del Vinalopo |
Josep-Antoni Ybarra
Professor d’Economia
Universitat d’Alacant
Publicat en La Veu 30 /08/2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario