En la revista El Temps nº 1617 dedicado precisamente a la Barcelona de Ada Colau aparece un artículo de Josep-Antoni Ybarra que es más bien un interrogante, pues empieza preguntándose si llegará la cuarta revolución industrial en el País valenciano y termina con otra pregunta: donde está la gente capaz de producir y competir en un mundo abierto, los que en definitiva tienen que capitalizar este proceso. Y digo yo que como nuestra ciudad ya fue en su día una excepción a la tardía evolución industrial valenciana, quizás aquí haya algo de eso. Otro interrogante.
ARRIBARÀ LA 4ª REVOLUCIÓ
INDUSTRIAL AL PAÍS VALENCIÀ?
Josep-Antoni Ybarra
Professor Universitat d’Alacant
Ha dit un savi de Londres
que s’acabarà este planeta
ans que s’acabe l’any.
Jo, plante la barraqueta,
i si es cert lo del profeta,
moriré prenint el bany.
Cançó popular Elx (cap a 1930)
Allà pels anys 70s, els que arribàvem a la capital i ho fèiem de més enllà
de la rodalia de València, no enteníem massa bé el que passava. Els nostres
mestres, que tractaven d’ensenyar-nos alguna cosa d’economia, es dedicaven a
buscar allò de la nostra Revolució Industrial. Obedients deixebles com érem, ens
ficarem tots a la feina, els uns perquè no l’havien vista, i els altres perquè
no sabíem ben bé què cosa era; tots vàrem dedicar un temps i un esforç en
aquella recerca. A la fi, ja entrats els anys 80s, s’arribà a la conclusió de
que allò de la revolució industrial, al cas valencià, tenia unes peculiaritats
especifiques així com unes connotacions particulars; no calia afanyar-se massa
en buscar similituds amb altres indrets on sí havien tingut aquests fenòmens.
Allò de la Revolució Industrial, res era al País Valencià com havia estat
en altres llocs, ja fora de l’Estat espanyol, cas del País Basc o Catalunya, com
ara, el que era el prototip de referència, l’Anglaterra. Açò era un signe
diferenciador -positiu o
regressiu?- enfront del que havia estat
normal al mon: nosaltres, al País Valencià no havíem patit una Revolució
Industrial al us. Així que, buscàvem i buscàvem aquella burgesia industrial, culta
i innovadora, que fora capaç de capgirar les forces econòmiques i socials dominants
d’una agricultura caciquil, i que tal i com els llibres deien, deuria d’haver
estat la classe que encapçalara els canvis, les reformes, que duguera el
desenvolupament del país, la que introduira les noves tècniques i les noves formes
de produir, modernitzant les infraestructures i renovant el pensament i les
institucions existents. El cas es que mai vàrem trobar aquella burgesia
industrial que fora hegemònica (hi havia algunes excepcions, cóm no? a la
sabata, al tèxtil, al taulell, al vi). Ens trobarem no obstant en una classe social
que dominava les estructures i tenia poder: els terratinents i els rendistes. I
així quedà la cosa; mai vàrem trobar ni aquella burgesia industrial ni aquella
revolució que deuria haver promogut els canvis i la modernització del País. Així
passà que la primera revolució industrial es donà al mon -la que introduí al llarg del XIX els
elements mecànics en el processos productius, a banda de produir els impactes
socials i polítics de considerable transcendència- però al País Valencià ens agafà mirant cap a
altre lloc; pesaven molt més els interessos dels diners tancats als bancs, les
rendes de les cases i les terres, que no pas els discursos i els pensaments
d’uns il·lustrats que tractaven de millorar les coses introduint màquines en les
activitats tradicionals, i que a banda es necessitava d’una mà d’obra nova que
no teníem, per a dur a terme eixos canvis. Es doncs que aquests canvis es
donaren, sí, però no al País Valencià; estàvem lluny de la modernitat que arrossegava
la revolució de la mecànica.
Demolición de la fábrica de Sansano en la calle Alfonso XII. Finales de los 70 |
Passat el temps, resultà que calia renovar aquells utillatges mecànics en
tan que estaven introduint-se nous elements
-els electrònics- en els
processos productius i en la vida quotidiana; eren els anys 50s-60s. I novament
ens agafà mirant cap a altres llocs. Què ens importava a la majoria del
valencians aquestes innovacions? Pot ser que a alguns sectors i a algunes
poblacions valencianes açò de la Revolució Electrònica tinguera interès, però a
la resta -a la majoria dels
valencians- el que l’importava era la
taronja. Un bancal de taronges donava per a viure a una família nombrosa. Per a
què calfar-se el cap en elements electrònics? I passà novament aquella
revolució. Pocs s’assabentaren de que l’impacte (o no) de la revolució
electrònica podia deixar-te fora del que estava ocorrin al món. Però ja no sols
al mon, sinó que en el nostre propi saber-fer, oblidar-se de la electrònica era
com endarrerir-se cent anys. Però així fou; novament la revolució industrial (la
segona) passà pel país sense soroll ni polseguera.
I així s’arriba a la fi del segle XX i començament de l’actual. Un nou
repte industrial pel que significa les formes de produir i els bens nous que es
fan. Ara toca allò de les TICs, allò de les noves tecnologies, una nova
revolució industrial. I aquí ens agafa mirant novament a altre lloc: ara es
tracta de deixar la polseguera de les terres i ficar-se’n de promotor i
constructor. Es que no val més un quilo
de cement que un quilo de fils d’ordinador? Les TICs? Això per a què serveixen?
Poques inversions valencianes en aquestes activitats; poca gent ocupada en
aquestes feines. I així novament deixant passar el futur.
I ara per ara ens trobem davant d’una darrera revolució industrial, la que
està venint. L’agafarem? Aquesta quarta revolució la dels serveis a les
empreses, a les persones, la que es fica endins de totes les millores possibles
en quan a productes i a processos, la que podem incorporar a tot tipus de bens
per tal de diferenciar-los i donar-los un nou valor afegit. Serem capaços d’agafar
eixa nova revolució industrial? Pensem que mà d’obra, ara, preparada, la tenim
en la molta quantitat de joves preparats en nous coneixements i en noves
tecnologies; pensem que mon i mercats, existeixen. Però tinc el dubte de si encara
hem trobat o no a eixa gent capdavantera, responsable del seu entorn, capaç de
pensar mes enllà del seu passat on ha dominat tot al seu voltant; malauradament
no existeixen eixos dirigents que saben on estem i què significa jugar en un
mon obert. El futur està per construir i la responsabilitat es de tots, també
d’eixe capital i d’eixos dirigents que s’han estat amagant durant tan de temps
per tal de pegar un canvi a un model productiu obsolet i caduc.
Manifestación contra la competencia del calzado chino. Fuente: http://elpais.com/diario/2004/10/01/cvalenciana/1096658277_850215.html |
Siguiendo el tema en las referencias de wikipedia, además de las incluidas en el texto apuntamos:
Sinónimo de tercera revolución industrial, pero con detalles. La revolución digital
Visita todas las entradas de Josep-Antoni Ybarra pulsando aquí
Si no cambiamos el bajo nivel de responsabilidad moral, no hay nada que hacer. Todos los días cientos de miles de operaciones en fraude fiscal en Elche, sin ir más lejos. Incluyendo empleados públicos que se quejan de pagar IVA. Pobrecitos, deben estar pasando hambre con tanto recorte. Y, por otro lado, material de todo tipo procedente de países como China, que hace cerrar a la industria nacional del zapato, talleres de mármol, etc., en claras condiciones de competencia desleal porque allí los empleados están semiesclavizados en comparación con los derechos laborales de aquí. Pero claro, los grandes políticos dicen que es que en el mercado global no podemos imponer fuertes tasas a la importación, de países como China que además nos compran mucho. Sí, pan para hoy y hambre para mañana, en la balanza de exportaciones, y en la desindustrialización nacional.
ResponderEliminar