UN
PARELL DE NOTES SOBRE EL CALÇAT A ELX DE FA MIG SEGLE
Josep-Antoni
YBARRA
Universitat
d’Alacant
Al 1958 va
aparèixer un llibre titulat “Estudio Demográfico de la industria en Elche”;
l’autora era Jacinta Gomara Dallo; l’editor, l’Institut d’Estudis Alacantins
(Diputació d’Alacant). L’autora, doctora en Filosofia i Lletres era professora
de Geografia a l’Institut Laboral d’Elx.
El llibre tracta de
replegar què es la indústria il·licitana del moment (fa ara uns 60 anys) a
través de l’anàlisi de l’ocupació, la gent que treballava, el numero d’homes,
dones, la edat, estat civil, qualificació d’aquella gent, etc. Això ho fa per a
cadascuna de les activitats-sectors, parlant del numero d’empreses i
assenyalant la dimensió d’aquelles empreses. Un gran (i pesat) treball
estadístic, en tant que es fonamenta en enquestes que ella mateixa tingué que
refinar i treballar. Fins aquí el que podria ser amb major o menor encert la
raó i el contingut del llibre; llibre que, de per se, és una aportació
important per al coneixement de la
indústria d’Elx. Ja per açò podem estar agraïts a aquesta persona que d’una
manera acurada ens ensenyà d’on venim i qui som. Jacinta Gomara es un eslavó
per al coneixement d’Elx encara que a ella no se lI conega pràcticament; aquest
privilegi tan sols l’han tingut el seu grup d’alumnes que parlen amb gran
respecte de la professionalitat d’aquella professora. Per a mi, sense haver
estat alumne seu, es una professora que, encara que no l’ha tingut, m’ha
ensenyat, en tant que la sola lectura del llibre aquest que estem referint, és
una mostra de la voluntat de conèixer i d’explicar-se coses que per a mi son
transcendents.
I en aquest sentit,
en certes parts del llibre, Jacinta Gomara pegà una passa important al fer
algunes apreciacions al voltant de cóm funciona allò que ella està descrivint.
I així diu, parlant de la indústria en general (p. 53) “El sector industrial
comprende lo que pudiéramos llamar los «pilares» de la industria ilicitana,
fundamento y nervio de toda la vida de la ciudad, ya que crean y originan otras
actividades muy diversas directamente relacionadas con ellas, en una
concatenación de empresas que van desde la fábrica de gran envergadura a lo que
aquí llaman «fabriqueta» y que en términos técnicos no es sino una empresa artesana
o familiar, es decir, un engranaje modesto de la gran fábrica que es toda la
población…….”, i en concret, sobre la indústria de la sabata referix (p. 58)
“Desde el punto de vista de los procedimientos de fabricación, dada la
estructura que hemos apuntado, es lógico pensar que no pueden ser los mismos en
la gran empresa que en la media y pequeña...... Por lo demás, no todas las
fábricas elaboran el producto acabado; muchas de las pequeñas empresas se
especializan en una labor determinada, proporcionando a las grandes un producto
semifabricado, que se convertirá en el artículo definitivo en ellas: esta
especie de trabajo en cadena es la que permite la existencia de tantas empresas
minúsculas que, de otro modo, no podrían competir con las grandes. Existe, asimismo,
un tipo de trabajador a domicilio, casi exclusivamente mujeres, llamadas
«aparadoras», que recogen y entregan la labor en determinadas fábricas”.
Com hem dit, amb el
detall com mira Jacinta Gomara la indústria d’Elx, es avançar-se’n cinquanta anys al que passa avui al parlar-ne
de la indústria principal -la sabata-,
però també dels sectors complementaris, del treball dispers, les economies de
les petites empreses, les relacions d’unes empreses en altres, la capacitat de
ser rendibles per part de les petites dimensions, la especialització de les
empreses, la interrelació d’unes empreses en les altres, etc. Es el que
coneixen tots els que viuen i treballen a Elx de cóm funciona la sabata, però
es el que la teoria econòmica convencional l’ha costat d’entendre en tant que
l’ortodòxia en l’anàlisi econòmica diu que la dimensió es essencial per a poder
ser rendible, fins al punt de que quan més gran, més rendibles s’està; en canvi
en Elx, en la indústria de la sabata, la gran dimensió no diu exactament de la
rendibilitat d’una activitat, en cert casos la petita dimensió es el que
comporta la rendibilitat de l’activitat. I això per no parlar de les
oportunitats d’ocupació i treball que comporta.
I es que Jacinta
Gomara Dallo, sense saber-ho estava mostrant el que grans teòrics de l’anàlisi
econòmica discutien en aquells moments. Així tenim com Alfred Marshall, el pare
de la economia moderna, professor de Keynes, i primer catedràtic d’Economia
Política en Cambridge (el centre de pensament d’economia més important del mon
occidental), havia publicat un llibre titulat “Principis d’Economia” en 1920.
Aquest llibre havia aparegut sense massa fortuna en castellà varies vegades
(1922 – 1931) i ja d’una manera més ampla en 1948; a aquest llibre no se
l’havia fet massa cas en Espanya, excepte en algunes escoles d’enginyeria industrial. Bàsicament el llibre
considera la possibilitat que les empreses puguen desenvolupar-se partint de la
tradició i de la complementarietat entre elles, i que aquest desenvolupament es
fera en un lloc concret especialitzat; a aquest lloc especialitzat i a aquesta
forma d’imaginar el funcionament econòmic, Marshall l’anomena “districte industrial”; serà un
model alternatiu de desenvolupament fonamentat en la petita indústria. Marshall
ve a dir que les economies d’escala internes a les empreses no sempre son les
úniques importants, sinó que també existeixen les economies que envolten a les
empreses -les economies externes- i que gracies a aquestes, les empreses
petites tenen capacitat de ser rendibles, sempre que es recolzen les unes en
les altres. Per fer aquesta afirmació, Marshall ho fonamenta en la indústria de
l’acer en Sheffield (Anglaterra). A mi sempre m’ha agradat pensar que Marshall
podia haver passat per Elx per a completar el seu model de districte
industrial, haguera estat un bon exemple; així com que Jacinta Gomara Dallo
haguera estat una bona referència bibliogràfica per a Marshall.
 |
| I FERIA exposición Industria 1946 |
I es que de sempre,
açò de la sabata ho hem analitzat malament. Repassant papers per casa, m’han
sortit dos escrits de quan estava fent la tesi. L’un és “Estructura y
posibilidades de desarrollo económico de Alicante”, escrit pel Consejo
Económico Sindical de la Provincia de Alicante, publicat en setembre de 1959;
l’altre, un estudi titulat “La industria de la piel”, publicat en la Revista
Sindical de Estadística al nº 73 en 1964. Els dos treballs recullen les
opinions que sobre la indústria de la sabata es tenia en aquell moment, fa
cinquanta anys. En el primer es llegeix “la producción sigue moldes
anticuados.... Abundan los talleres artesanos y el trabajo familiar ... todas
las fuentes vienen a coincidir en señalar un alto porcentaje de clandestinidad”
(p. 182), proseguint, “la existencia de talleres clandestinos es un grave mal
en toda esta rama de la industria, pero es un problema agudizado, especialmente
en Alicante, donde se ha llegado a estimar hasta en un 100 por 100 de la
producción legalizada.... Las causas.. escuetamente dos... el menor coste que supone una producción no
gravada por las cargas fiscales... y el salario entregado en mano.. importe no
cotizado” (p. 188); i ja per acabar la solució que proposa es la de (p. 190),
“emprender la reducción del número de plantas, para formar empresas de
capacidad media, eliminando las mínimas que ninguna garantía de eficiencia
puedan ofrecer”.
El segon treball al
que fem referència (escrit al 1964), presenta una anàlisi més acurada afirmant
que les activitats “auxiliares de calzado, limitándose a la preparación de
partes para su confección, que al ser elaboradas en serie permiten una
reducción de sus costes. Los talleres de punteado y finisaje prestan servicios
a las pequeñas industrias, localizadas en centros importantes, en las últimas
operaciones de acabado y cosido del calzado, lo que permite utilizar maquinas a
pleno rendimiento, que de estar instaladas en cada una de las pequeñas
industrias a que sirven, sólo tendrían una actividad limitada” (p. 33).
L’analista, en aquest darrer cas, no sols descriu el funcionament del sector de
la sabata, sinó que manifesta les avantatges d’una organització de petites
dimensions on s’està aprofitant la maquinaria al 100 %; com es veu, en opinió
d’aquest darrer analista, les petites empreses poden aportar beneficis al
sector, front a la opinió de l’analista anterior. Acaba l’analisi manifestant
(p. 49) “las industrias han atravesado un periodo de reajuste y reactivación en
los cinco últimos años, con unos niveles de producción mantenidos e incluso
crecientes.... Esto se ha conseguido sin más medios que los existentes, o sea
el factor humano tanto empresario como obrero, pues ni se aumentó la inversión,
ni se modernizó sensiblemente el equipo, ni el crédito favoreció a esta
industria. Pero sí se observa, también, que el empleo ha descendido sin
recuperarse.., y que la remuneración del factor trabajo ha sido realmente menor
durante el quinquenio..”.
 |
| finales de la década de los 60: Incendio en FACASA |
Sembla una
descripció del moment actual i de situacions que es repeteixen. I sembla que
mig segle després, com a col·lectiu, no haguéssem après res o quasi res, ni
d’Alfred Marshall, ni de Jacinta Gomara, ni de tants altres que parlen de les
oportunitats de cooperar i col·laborar entre empreses i entre treballadors, per
assolir un major benestar. El temps ens mostra coses, el problema és que no
aprenem d’elles.
Maigmó, Agost/2014
 |
| Patio de la fabrica de Miguel Espinosa Arronis (1957) |
Notas adicionales:
Fotografías procedentes del diario La Verdad, Cátedra Pedro Ibarra.. La fábrica de Ferrández desde el Pont de la Generalitat procede del blog La Cultura del oasis
Visita todas las entradas de Josep-Antoni Ybarra pulsando aquí
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.JPG)
.JPG)
