.jpg)
Pretendía ilustrar la entrada de hoy, un notable artículo de Josep-Antoni Ybarra publicado en la revista Festa d’Elx de este año. Dado que fue uno de los pocos que aparecieron sin el correspondiente aparato gráfico quise diseñarle uno a medida y ahí empezaron mis dificultades. Las ilustraciones que merece son sonidos: de sirenas de fábrica, de campanas, de la calle (como el xirimiri del “Afilaor i paragüero” o el “arrop i tallaetes” en grito, los llantos, el entrechocar de las fichas de dominó, la letanía del Rosari de l’Aurora...) los de la fiesta: los truenos y el silbido de los cohetes y por encima de todo (o por debajo, no sé muy bien como) música y canciones: tangos de Gardel, el Misteri, “Venim de la mar”, “Anem a fer herbetes”...
 |
| La Teulera, que es lo últim del Raval... |
Antes de que a alguien se le ocurra decirlo diré que se podrían buscar, juntar y construir una banda sonora acorde con el guión para ofrecerla en cualquier medio digital de acceso publico y montar el enlace de manera que se pueda escuchar mientras se lee; sin embargo con tal refinamiento nos quedaríamos a medio camino porque la sinfonía que Josep Antoni oye no es esa... Se me ocurre que podrían ser los latidos de la ciudad a la que nunca le pierde el pulso y que ausculta con detalle porque le indican muchas cosas que otros apenas si sabemos oír. Así que sean indulgentes con las ilustraciones elegidas, son culpa mía y escuchen, sobre todo escuchen...
ELX: LA CIUTAT QUE M’HA PARLAT
Josep-Antoni Ybarra
Universitat d’Alacant
La ciutat sempre ha parlat. Ha dit tantes i tantes coses que les seues paraules i murmuris ens han arribat a ensordir. No sé ara mateix, si la seua veu és tan neta i clara com ho era adès, però, segur estic que les paraules i els missatges que allí s‘escoltaven eren ben cridaners.
Quin seria el primer soroll de la ciutat que arribà als nostres sentits? És difícil de precisar-lo. Potser la sirena de la fábrica de Ripoll? Les campanes de l’església de Sant Joan? El xiulet de l’esmolador quan, carregat amb la bicicleta, passava per la replaceta de la tenda de Maciano? El toc de la campana de Calendura? Els trons de la Nit de l’Albà?..… Tants i tants murmuris, sorolls i crits, que no ens adonàvem...; resulta però, que la ciutat sempre ens ha parlat.
Les reunions de la gent sempre eren semblants: vingueren de fer herbetes, estigueren fent faena, anaren a una boda, a un bateig o a un enterrament, sempre hi havia un cant o una cançó pel mig. El poble d’Elx sempre ha sigut molt cantador; podríem dir que de vegades, en lloc de parlar, cantava, o si es vol dir així, parlava cantant. I d’aquesta manera, tantes i tantes veus per tants i tants racons de la ciutat, és el que ens han fet oir una ciutat que, cantant, ha canviat.
La gent que anà i passà la guerra, cantava tangos: “Adios Muchachos”, “La Cumparsita”… Gardel era el seu ídol. També estaven les havaneretes i totes aquelles cançons que parlaven d’Elx: “De l’aigua dolça venim”, “Per que visc en la teulera” i tantes altres. Eixa era la veu que, quan es reunia la gent –els actes socials d’aleshores–, s’escoltava. Recorde que la primera vegada de què tinc conciència d’anar a un acte social, fou una boda d’algun conegut dels meus pares. Havien netejat i habilitat un local-magatzem on normalment s’aguardava el carro i el carromato; havien posat una taula correguda en forma d’una u gran, i cadires de tisora plegables al seu voltant. El record que tinc és doble; en primer lloc, perquè per primera vegada en la meua vida vaig vore posar, al meu veí de taula, dins d’un vermutet una oliva!
Una idea curiosa vaig pensar. Per què ho faria aquell home que en aquella boda em tocà com a veí de taula, enfront de mi? No sé quina seria la seua raó, però el que sí puc dir és que després d’aquell dia, al llarg del temps, ha estat un costum que he fet meu per sempre més; sempre pose, no una oliva, sino dos, quan em faig un vermut. La idea és genial. La oliva no sols li canvia una mica el tast al vermut, llevant-li amargor, sino que quan s’ha acabat el vermut, pots disfrutar d’eixa sorpresa que representa el tenir una oliva, o dos, dins del got –com un tresor– que te l’has estat aguardant quan ningú no en té ja, i que tu el pots disfrutar encara.. a banda de què té un gust –l’oliva– igualment diferent, entre agre i dolç, ¡¡meravellos!!
Però tornant a la boda, a aquella reunió social que per a mi fou la primera, recorde una segona impressió que se m’ha quedat gravada per sempre al cap: la figura de mon pare alçant-se de la cadira: de sobte s’alçà i començà a cantar. La veu de mon pare era una veu entre forta i dolça, com la d’un tenor aficionat; cantava tangos. Li agradavem amb deliri. Era un home que havia estat cinc anys en la guerra (entre el front, el batalló de càstig i els camps de concentració posteriors per haver servit al band republicà, al seu band sense cap malícia en cap sentit). A mi, aquella situació en la boda, m’avergonyí perquè tots el miraven… No em semblava normal això de posar-se dret de forma espontània i començar a pegar crits. I jo al seu costat, enmig de les mirades, i pensava en quins comentaris faria la gent? Mon pare cantant tangos, enmig de tanta gent, en una boda, tots bevent vermut, vi, nuvolets, cervesa i pepsi-cola (eren begudes exòtiques encara), menjant faves bollides, olives, caragols, clòtxines de llauna, i entrepans de formatge i sobrassada com a plats forts. Era tot el que teníem: veu per a cantar i fam per a repartir.
En les reunions socials, com ara les bodes de l’època, era el més normal. La vergonya, aquella que vaig passar en aquella ocasió, amb el temps se’m passà. Temps després vaig comprendre la força del tango, la cançò, la reunió, la germanor gremial, l’amistat, l’amor, el desig, la ràbia callada i la frustració, que desprenien aquelles cançons de misèria i de gana d’oblidar, i tal volta de fugir d’una situació difícil. Els cants d’aquella gent que venint d’un origen comú, els aguardava un mateix destí: el treball i el sacrifici per sobreviure. Aquells eren moments d’esbarjo on es compartien alegries i penes. En realitat eren els crits de protesta que la ciutat llançava quan els homes es juntaven pel motiu que fora: bodes, batejos o comunions, tan se val. Era el sentiment compartit d’una postguerra de gent que ho havia passat, i ho estaven passant encara, francament mal. Aquella gent que tenia davant meu s’havia jugat la vida al ficar-los en uns batallons que ells no havien triat, havien vist morir a amics, coneguts i fills…. ¡¡quina pena tan gran!!, i allí estaven, estaven vius, estaven cantant i parlant.
La ciutat cantava tangos, i com dic, havaneres i també la quotinianitat amb tantes cançons i cants. I la ciutat parlava; parlava en la vida i en la mort. Un dia, recorde, passant per la porta d’una planta baixa prop de ma casa, sentia plorar. Sense intenció, la vista se me n’anà dins de la casa, a través de la finestra oberta. La morta estaba allí, estesa, damunt del llit, vestida de negre. Sé que era una dona major; morí en sa casa, com es feia abans, i la gent al seu voltant, la seua gent. ¡Quina impressió! Era el primer mort que jo veia en ma vida, i estava acompanyada per plors i crits. Tornava a dir-me coses la ciutat, i ho feia plorant. Ara els morts no sé si parlen o criden, però el que sí sé és que estan lluny de sa casa. El gori-gori desentonat que sentirem de la veu del rector en els enterraments s’ha endolcit amb una música estàndard, entre Mozart i Bach, que no perd mai el tó uniforme. Llavors era corrent sentir plors espantosos i desaconsolats de les mares i de les filles quan arrancava a anar la comitiva fúnebre amb el fèretre per anar des de la casa del mort a l’església o al cementeri; era com arrancar a una persona quelcom valuós. Els crits eren la protesta per oposar-se a què li furtaren allò més volgut, el qui havia segut el marit o el pare fins a eixe moment. I llavors, a peu, pel mig del carrer; cap cotxe, tot silenci, sols la carrossa de la mort, tota negra, el cotxe de cavalls, tirat per un o dos animals, segons l’Ocaso que s’haguera estat pagant per a eixe mateix moment, i la ciutat parlava cridant i plorant. A hores d’ara no sé si crida o fa soroll la filera de cotxes que envolten els morts eixint dels tanatoris fins al cementeri. Fum sí que en fan.
I en la vida també. Parlava la ciutat quan anava a nàixer algú. Ho veíem. Els veïns ho sentíem. Ho compartíem. Quan una dona anava a donar a llum, era el veïnat el que feia tots els preparatius per a què la comadrona fera honor al seu ofici i posara damunt del llit el seu coneixement per ajudar a tirar un nou fill al món. Tirar? sí, tirar. La gent –les veïnes més properes i de major confiança– posaven aigua a bollir en unes cassoles grans i vermelles; anaven a casa de l’embaraçada amb moltes tovalloles i llençols blancs i amb aquelles olles enormes. Esperaven, primer a la comadrona i, una vegada que hi havia entrat a la casa, al quarto, novament esperaven, ara amb cert nerviosisme; què esperaven? Esperaven el senyal infal·lible: el plor, el plor del nadó. Tots respiràvem quan sentíem plorar. I és que plorava el nadó, però també la mare, la iaia, les veïnes, … tots ploràvem. De nou tornava a sentir-se la ciutat; ara des de la vida i es feia plorant. Els llençols blancs podien estar tacats de sang, però era sang de vida. L’hospital per parir? Què és això? Vindrà molts anys després, un lloc despersonalitzat, tot blanc, que entre tantes coses positives, serà un lloc silenciós, sense veus.
I al naixement li corresponia el bateig; i igual que en la boda d’abans, la gent festejant i cantant. Amb quadre pessetes i els quatre amics s’organitzava la festa. Sempre a casa, sempre en els magatzems on havíem buidat els carros i els motocarros; allí posaríem la taula en forma d’u i les cadires plegables; i tan feliços cantant. El compare –el padrí– per als xiquests menuts era la figura central, importantíssima, més que el mateix nadó. Quan acabava la cerimònia religiosa, i els padrins eixien a la plaça de l’església amb el recent batejat en braços, mostrant-lo, com si d’un trofeu es tractara, era el costum que els xiquests menuts cridarem ben fort “padrí pollós, padrí ronyós…”, i este tirant-se la mà a la butxaca de l’americana que duia, treia un grapat de caramels i els llançava a l’aire mentres tots els xiquets menuts que pugueren estar en el bateig corriem per agafar-los de terra. Continuava el joc: “padrí pollós, padrí ronyós..”, i ara en lloc de caramels tirava monetes xicotetes –les de menor valor–, però que als xiquets ens feien molta il·lusió arreplegar-les, quantes més, millor. Els batejos eren sempre iguals: beure, menjar, i cantar….; acabaven en xocolata amb fogasseta; xocolata feta en aquelles cassoles vermelles que havien servit abans per bullir l’aigua per l’embaraçada, i les fogassetes pastades a casa dies abans, i dutes a coure al forn de Leopoldo. La vida era vida; bollia i cantava la gent; es sentiem prop els uns dels altres. Érem veïns, amics, companys i família, tot a l’hora. Crec que la cosa ha canviat sensiblement hui dia.
Però continuem amb el veïnat. Segur que sentíem el mateix tots els dies, totes les nits, a cada moment. I és que la meua ciutat, fisicament, era el meu barri i els seus veïns. Era el soroll del barri, el que podíem escoltar, no res mes; bé, jo i el meu veï. I així recorde les campanes de l’església, unes campanes que podien sonar a llanda colpejada amb una massa de ferro, feien un soroll estrident, gens harmoniós; així era la campana del barri. Els seus tocs marcaven els esdeveniments de tots els que n’estàvem a prop i ens en sentiem a prop. Podia tocar a rebato, a mort, a missa, …., més alegre o més trista, però era el tó per a tots, i tots l’enteníem; novament la veu de la ciutat, ara del barri. A les 7 del matí era la primera missa; no sé qui aniria a eixes hores a l’església. Però la campana començava a sonar mitja hora abans, era el primer toc; després un quart abans de l’hora, el segon; i ja per fi, damunt de l’hora, sonava altra vegada per començar la missa, era el tercer i darrer toc. La campana i els seus tocs eren un bon rellotge, un bon avisador de les penes i de les alegries que pogueren passar al barri. Així la campana era el soroll que no s’ofegava mai, era el senyal d’identitat del barri, de tots els veïns, creients i no creients.
Eixa veu de barri, anys deprés, quan els meus pares es canviaren de domicili, passat el pont, per la carretera de Crevillent, ja no hi havia campana; tampoc barri, tampoc veïns. Els tocs de la campana del barri havien desaparegut, en eixe lloc nou s’amuntoneven les cases, les fileres de cases de 4 i 5 pissos; hi havia molta gent, però poc veïnat. No sé si aquella església nova del barri tenia campana, no se si tocava o no, però el fet cert és que no s’oïa; si n’hi havia, estava muda. Ni tan sols el dia que mon pare morí en eixa nova casa, i anàrem a l’església, no recorde haver sentit els tocs a mort de la campana d’aquella parròquia. La ciutat ara ja no parlava; el veïnat ja no hi era; la gent vivia però no en un barri, vivia aillada en pisos i en finques.
Aquell senyal d’identitat que marcava el toc de la campana de l’església, assenyalava també els límits del barri. El meu barri ho era tot, el món possible a l’abast. Allí pasava tot i de tot; la vida i la mort; la nit i el dia; l’estiu i l’hivern. I sempre la ciutat parlant, xiuxiuejant, gemegant, badallant i vivint. A l’estiu, quan la calor començava, els carros d’alguns veïns s’omplien de pals i lones, matalassos, cabassos, caixes plenes de plats, gots, tapets, carneres, ampolles, melons d’aigua, pomes, etc.; ben carregats se n’anaven a la mar, a la vora de la mar a plantar la barraca i pasar l’estiu. Els carros, els motocarros i ja després les camionetes, feien un soroll semblant: era el tràfec d’anar-se’n a estiuejar tots junts i les rodes d’aquells vehicles colpejant sobre l’empedrat. Era abans de sant Jaume i tornarien amb els carros plens de tots aquells arritrancos al començament de setembre. Els carros primer, els motocarros després i ja per fi les camionetes, sempre feien soroll en pasar pel carrer, parlaven, però sobretot, feien enveja als que ens quedàvem, i tan sols podíem anar a la mar els diumenges amb l’autobús de Mollà que eixia del Passeig Francos, carregat de gom a gom. Però en l’estiu, al barri també es festejaven altres coses: almenys per a mi era el carret del gelat el que més il·lusió em feia. Passava dos voltes al dia, una pel matí, al voltant de les 8:30 – 9:00, amb aigua civada, orxata i aiguallimó, que un gotet de qualsevol d’eixes tres coses mullant amb un suïsso estava de cine; i l’altre moment en què passava el carret del xambiler, era per la vesprada, allà en ser les 5:30 – 6:00, quan el sol fort se n’havia anat ja; en eixe moment les coses que duia eren mantecao, torró, xocolata, .. per fer xambis, blanc i negres, cortes… per berenar. I Alfredo, que era el nom del polero, anava tirant de carro i cridant per aquells carrers plens de pols, “gelats, gelats ben fresquests” i els veïns ixíem de les cases per comprar-li coses i refrescar-nos. La “cadena del frio” pot ser estiguera ja inventada, però per a nosaltres era el crit d’Alfredo el que assenyalava la cadena del fred, la gelor per refrescar-nos d’una calor ensopidora.
No obstant això, el que marcava plenament l’estiu a Elx eren les festes d’agost. Els trons, les carretilles, les traques, els cohets, les palmeres –els focs–, la nit de l’Albada, el meló d’aigua o d’alger per refrescar-nos, les piuletes, els despertadors, els carrers plens de llumenetes i banderetes de paper, la nit de la Roà, els balls en el carrer…. Tots eixos sorolls i trons sí que són paraules de tots i per a tots. Mon pare m’ensenyà a no tenir por del trons; respecte sí, però por no. I és que si un li té respecte als trons, ells et repecten a tu; és cosa de correspondència. Als trons tens has de tenir-los respecte, saber que són molt evasius, molt capritxosos; aleshores, cal mimar-los molt perquè d’altra manera si érem descuidats i deixats, de sobte et podien donar una sorpresa desagradable. I és que els trons parlen; i a Elx, hi ha molts trons per les festes, i solen parlar molt i molt fort; des de les replacetes, els terrats, els carrers, les faenetes, al nord i al sud, a les festes d’agost, els trons són la identitat de la ciutat.
I la Festa, on queda en tot açò de la Festa? De veres, que no ho sé. És veritat que per a un il·licità la Marededéu és una cosa i l’Esglèsia n’es una altra. La festa es fa i el Misteri es contempla. És com el contingut i el continent. L’eixida que podia fer un home d’Elx en el Misteri, en la major part dels casos, tenia un sentit no religiós i sí lúdic per cantar. I això és el significat i la relació que de sempre s’ha tingut amb el Misteri i amb la Festa: el sentiment de sentir-me i de pertànyer a un poble orgullós de mantenir una tradició única a través del cant i de la llengua. Després han anant afegint-li coses, ha anat apareixent un Misteri culte i intel·lectualitzat: que si l’originalitat teatral que pot tenir, que si l’espectacle en tres dimensions, que si la música barroca que conté, etc. D’acord, tot d‘acord, però quan anàvem a menjar els codonys a Santa Maria, tot això no hi era, tan sols vèiem si l’Àngel i el que eixia de Marededeu, ho feien bé o malament, i s’ha acabat; la Prova de l’Àngel era el control que la gent d’Elx li feia al Misteri, als que eixien en el Misteri; era tot el que sabíem del Misteri.
I després de la festa, el treball. També en el treball la ciutat parlava, deia moltes coses. Pels matins sonaven bona quantitat de sirenes de les fàbriques. Entre elles i les campanes, és com si escoltàrem tot un concert d’algun mal aprenent d’Scarlatti combinat les campanes de les esglésies i de les sirenes de les fabriques –el poder celestial i el terrenal– en una estranya barreja advertint de la puntualitat –i també de l’ordre– a l’hora de arribar al treball. El to de les sirenes de les fabriques era estrident; primer l’una, Ripoll; després l’altra, El Trust; a continuació, una altra, La Zapatillera; i així una darrere de l’altra fins a no sé quantes. Una sinfonia de sirenes? Hi hauria estat millor dir una mar de treball i d’esforços. Per les vesprades altre tant amb les sirenes.
Eixe era un treball, el que es feia en les grans fàbriques. Però n’hi havia un altre, el de les fabriquetes, el que es feia en els magatzems repartits per tot el poble, en els baixos de tantes cases del meu barri –en els menjadors, en les cuines, en les cambres. Allí s’aparava, s’hi donava cola, s’entatxava, s’assentava, es desvirava, … es feia tot el que calia fer a una sabata; se li posava treball; molt de treball i moltes hores. Qui ho feia? Tots, el barri sencer: homes, dones, grans i joves. I la ciutat torna a parlar amb sons de treball, ara de traball dispers, del treball escampat per tots els racons de forma generalitzada. El tro del martell assentant, la màquina desvirant les baves de la sola que sobra, les màquines de les aparadores amb el seu soroll insistent, pesant i avorrit, el soroll dels motors de les màquines que hi havia en aquelles fabriquetes disfressades de baixos per ficar carros i motocarros. Allí, amagat, estava el meu poble treballant. I la ciutat parlava amb el seu soroll de cada dia, des de les 6 del matí, quan es posava el desvirador a la màquina, fins a les 2-3 de la nit, quan la veïna deixava d’aparar en sa casa perquè hi havia acabat a eixes hores la partida que l’havia dut el dia anterior el repartidor, que tenia pressa en acabar-la perquè sinò, no es podia servir.
La fàbrica era tota la ciutat, estava composta per milers i milers de fabriquetes i tallerets menuts, cadascú fent una cosa; ensenyant-se els uns dels altres, imitant-se els uns als altres, treballant els uns per als altres. En aquesta gran factoria que era tot el poble d’Elx, en aquell aparent desordre apareix un soroll unificador; és el so dels motocarros o dels isocarros (provenient de la marca de motos italiana, ISO). La funció d’aquests utilitaris, no és altra que la que feien els antics carros, però ara motoritzats. En realitat servien com de cintes transportadores d’unes seccions a altres d’aquella gran fàbrica dispersa de què estem parlant: la ciutat d’Elx. Els motocarros anaven i venien d’un carrer a l’altre, d’un barri al de més amunt, d’una fabriqueta a un talleret; eren com a cintes transportadores, contínues i sense fi. El soroll que feien també era igual; continu i sense parar. Era la forma de parlar d’aquella ciutat que treballava constantment.
I ja per la nit es descansava. Hi havia però un vigilant de la ciutat: el sereno. Personatge de total confiança, a qui se li deixaven les claus; el que obria les portes dels portals quan per les nits tornaves a ta casa; el que feia de despertador quan necesitaves alçar-te a una hora inusual. La seua eina de treball era el famós “pito del sereno” que feia servir, xiulava, en casos de necessitat per situacions extraordinàries –robatoris, agressions, incendis, baralles. Era estrany sentir el pito del sereno, fins al punt que el seu so caigué en desús, fins considerar-lo com una cosa inútil, un instrument sense utilitat, i arribar a popularitzar una frase: “ser el pito el sereno”, és a dir, que nengú te fa cas. Veritat és que al començament era una altra cosa: la ciutat dormia en silenci, gràcies al pito del sereno, un so mut pero sempre a l’aguait.
Les hores les marcava Calendura; les podia trasmetre el sereno, però sempre, per a la gent d’Elx, les marcava el rellotge de Calendura. És un só únic, net i clar. En realitat Calendura no és un rellotge tradicional; més bé són duess figures colpejant duess campanes: una gran i una altra menuda. Una figura d’un homenet –Vicentet– marca els quarts, i l’altra figura, com si d’un home gran i major es tractés –Miquel–, marca les hores. El rellotge està a banda, separat fins i tot de les figures. Cal apuntar que per a alguna gent d’Elx, la forma de comptar el temps és diferent a com es fa normalment, ja que comptem el temps per hores i per quarts. Així ho fa Calendura; i així és com ho fan ells. De qualsevol forma, i fóra com fóra, Calendura marcava totes les hores, de nit i de dia; era el que marcava el ritme de la vida.
Les nits, com estem dient, eren per descansar, per recuperar-se de tant d’esforç de treball. Alguna nit peró, es sentia molt de mati a gent cantant. A les 5 o les 6, no recorde ben bé l’hora, però sí que em sonen uns cants en llatí; eren lletanies repetitives, de súplica i lamentació. Era el “Rosari de l’Aurora”; dos fileres de ciris presidits per un parell de fanals al cap davant, una creu i una imatge d’alguna Maredéu. Anaven cantant pel barri fins el despertar del dia, l’aurora. És curiós que el poble, al que li costava llegir i escriure en castellà, i no dic res en la seua llengua, tanmateix cantara en llatí a les 6 del mati. No tots ho feien, sols alguns, i ho feien cantant per a què la resta ens n’adonàrem. Alguna part de la ciutat parlava, ara en llatí.
I tantes i tantes coses parlades per la ciutat. No vaig a fer memòria de moltes d’elles, massa referències. Tanmateix tinc de recordar-ne algunes, per significatives: a l’home que arribava venent arrop i tallaetes, i cridava i cridava anunciant aquelles lleposies; els cants de les quadrelles quan se n’anaven o tornaven de la mona o de la serra de fer herbetes; el fi soroll de les rodes de les bicicletes que ens servien per fugir fora del barri, lluny dels ulls de les mares i de les veïnes; el dia que pujà l’Elx a primera: el lío que a poqueta nit s’armà en la Correora, amb les traques, els pitos, les botzines ensordidores anunciant la bona nova; el tro de les fitxes de dòmino colpejant el marbre de les taules i que eixia de la Coral Il·licitana. Tots aquests sons, sorolls, trons, crits, murmuris, gemecs, paraules, són els que m’han ensenyat que he viscut en una ciutat plena de vida. No sé si ara, mig segle després, la ciutat té veu, és segur que sí, però jo no la sent; pot ser estiga sord. El que dic però, és que m’ha fet viure escoltar la veu de la meua ciutat i el crit del meu poble, perquè la ciutat sempre m’ha parlat. Era cosa d’escoltar-la.
El Maigmó – Juny 2012
En Festa d’Elx 2012, p.115-120
Imágenes de:
No hay comentarios:
Publicar un comentario