Con motivo de la V Carrera popular huit i mig y del mercado rural del Campo de Elche celebrado el pasado 23 de marzo de 2012, la Asociación para el Desarrollo Rural del campo de Elche publicó este interesante documento que reproducimos por su interés, aunque sea a destiempo :
Vols conéixer la importància històrica, cultural i ambiental del territori que estàs visitant? / Carles Martin Cantarino, Universitat d’Alacant, membre d’ADR
Les primeres cases del poblat de Sant Francesc, segons un detall d’un mapa del segle XVIII de l’Arxiu d’Elx
Davant la vella esglèsia de Sant Francesc del Molar, t’invitem a conéixer què hi ha darrere de les seues ruïnes i del paisatge que les envolta. Pedres antigues, paisatge, assarbs, cultius ens conten una historia fascinant sobre la construcció del nostre territori.
La cursa del Huit i Mig recorre el que antigament va ser una illa enmig de les aigües, com Tabarca
En èpoques prehistòriques, el Molar era una illa enmig de un gran golf o badia marina que arribava per l’interior quasi fins Callosa i Albatera. Aquí desembocaven els rius Vinalopó, al nord, i Segura, a l’oest. Els romans anomenaren a esta badia Sinus Ilicitanus, la badia d’Ilice (nom romà d’Elx)
Dalt: imatge simplificada de la zona del Sinus Ilicitanus en la prehistoria. Baix: situación aproximada a inicis del s. XVIII, just abans de les colonitzacions de Belluga-Duc d’Arcos (1:.Albufera d’Elx; 2: la Bassa Llarguera)
L’aportació de sediments d’estos rius i d’altres barrancs al llarg dels segles va anar colmatant la badia i reduïnt la superfície ocupada per les aigües, fins el punt que el riu Segura, obligat pels seus propis sediments, acabà desembocant al sud del Molar, a l’actual Guardamar.
A inicis del segle XVIII, de l ‘antic Sinus Ilicitanus només quedava l’Albufera d’Elx, entre el Molar i Santa Pola i comunicada amb la mar (actuals salines de Santa Pola), i a l’interior, un extens sistema de marjals i saladars centrat en l’anomenada “Bassa Llarguera”.
Albufera i marjals no acabaren aterrades, malgrat que barrancs i el Vinalopó seguien aportant sediments, degut a que, al mateix temps, el sistema d’irrigació de l’Horta del Segura, eixa complexa xàrcia de séquies i assarbs formada al llarg dels segles, abocava contínuament les seues aigües sobrants a estes restes del Sinus Ilicitanus.
A inicis del s. XVIII, el cardenal Belluga, bisbe de Múrcia, va mamprendre un gran pla de dessecació i colonització de la part d’estes marjals que li van ser cedides en els termes d’Oriola i Guardamar. La seua estratègia consistí en fer que les aigües que nodrien les almarjals, moltes d’elles sobrants del regadiu de l’Horta del Segura, es concentraren en diverses assarbs que va anar construint i que desembocaven en l’últim tram del Segura. Així, les aigües no s’estanyaven en les restes del Sinus i, a més, quedaven disponibles, de manera ordinada, per al regadiu dels terrenys posats en cultiu. El pla va ser un èxit, i la part central de les almarjals havia deixat d’existir devers 1739. Tres pobles nous, San Felipe Neri, Dolores i San Fulgencio van ser creats en els terrenys guanyats a les aigues.
L’obra de Belluga es considera amb raó una de les empreses de colonització més rellevants històricament d’Europa.
La creació dels Carrissals d’Elx
Però la part central de la Bassa Llarguera pertanyia al terme d’Elx, és a dir, al seu señor, el Duc d’Arcos, i no al territori cedit a Belluga per Oriola i Guardamar. És la zona actualmente denominada Els Carrissals d’Elx, la plana que tenim a la base nord del Molar. Al Duc li va vindre molt bé la iniciativa de Belluga perquè, tallat el suministre hídric des de l’Horta del Segura per les assarbs de Belluga, també la part ilicitana de la marjal es dessecà, quedant-li un gran trerreny que podia dedicar a l’agricultura. Però el Duc volia al mateix temps continuar nodrint d’aigua l’albufera, la part més litoral d’eixe antic sistema humit, ja que la pesca en esta llacuna li produia rendes notables. Així, i després de diversos acords amb Belluga, es construiren assarbs com la de Civades o la Dolça que prenien aigua de les assarbs de Belluga, i que servien tant per irrigar els nous camps de cultiu com per continuar abocant aigua sobrant a l’albufera, com abans, a fi de mantenir les riques pesqueres. A pesar que l’albufera es transformà en salines a principis del s. XX, podem dir que l’actual Parc Natural ens ha pervingut com a llacuna gràcies als aportaments hídrics d’esta xàrcia d’assarbs dels Carrissals, que així van acomplir tant un paper agrícola com de manteniment dels ecosistemes hídrics. Exactament igual que continua fent ara.
El Molar també hui continua envoltat per les aigües!
Però cal saber vore-les. De fet, totes les planes que envolten la serra del Molar, al nord, oest i sud, está oficialment catalogats com a Zones Humides. I és que les aigües que abans omplien la Bassa Llarguera no han desaparegut: ara corren per les assarbs de la zona: al nord i ponent del Molar per les assarbs dels Carrissals, i al sud, per les que feu Belluga.
Més encara: també els cultius que vem al Molar, per damunt de la fondalada dels Carrissals, a l’entorn de l’esglèsia, i a la zona de La Marina, en la vessant est, es reguen amb aigües que ans hagueren nodrit la Bassa Llarguera: són les aigües sobrants de l’Horta del Segura, impulsades fins ací per Regs El Progrés i Regs El Porvenir (iniciatives nascudes a inicis del s. XX) des de les assarbs del sud del Molar en què les canalitzà Belluga al segle XVIII.
Si recorrem la zona dels Carrissals d’Elx, al peu del Molar, i caminem per les vores de les assarbs, tan magníficament curades per la Comunitat de Regants, o els pantanets on l’aigua de els assarbs s’estanya, ens sorprendrà la riquesa de la seua fauna d’aus aquàtiques. La Bassa Llarguera no ha desaparegut, ni tampoc la seua fauna: tan sols s’ha transformat.
Sant Francesc d’Assís del Molar: el poble que pogué ser… i no fou
Francisco Ponce de León, el Duc d’Arcos, a l’igual que féu Belluga en la seua zona, creà un poble nou per acollir els colons que devien cultivar les terres dessecades a la Bassa Llarguera. Ho feu en la vessant nord del Molar i el dedicà a Sant Francesc d’Assís, en honor al seu sant patronímic.
Les primeres cases del poblat de Sant Francesc, segons un detall d’un mapa del segle XVIII de l’Arxiu d’Elx
El nou poble de Sant Francesc va tindre un cert èxit. Es construi de seguida l’esglèsia, les imposants ruïnes de la qual encara podem vore, així com les cases dels pobladors i la “Casa Gran” o edifici administratiu, magatzem, etc. El 1786 ja tenia 307 habitants. Al s. XIX s’hi creà una escola, segurament la primera del Camp d’Elx. Aleshores fins i tot va arribar a considerar-se tan important com per a demanar la independència d’Elx.
Però les febres palúdiques colpien de manera terrible la nova població (prova del carácter marjalenc de la zona) i els habitants anaren traslladant-se a la part est del Molar, a l’actual La Marina, en una posició més saludable front a la mar. I a la nova esglèsia de La Marina es traslladà també l’advocació de sant Francesc. Vora 1885 l’antic poble ja estava abandonat.
Hui al Molar podria existir un poble com Dolores o San Fulgencio… És suggerent imaginar-se la zona amb la seua plaça, l’ajuntament, les cases, els carrers…. D’això que podria haver sigut, sols ens queda una esglèsia ruïnosa; unes ruïnes, però, que conten una historia fascinant a tot el que volga sentir-la.
Participant en esta cursa i en les altres activitats paral·leles estàs contribuïnt a donar a conéixer i a defendre l’important patrimoni natural i cultural d’esta zona del Camp d’Elx i de la propera Horta del Segura, patrimoni tan desconegut i amenaçat actualment. Per això, i en nom dels organitzadors, moltes gràcies!
Fotos: El Rey del Tractor, en Panoramio
