Le pedí a Joan Castaño material para la serie de entradas dedicadas al Domingo de Ramos, sabedor de que ha dado a la imprenta material más que abundante sobre el tema y mira por donde me presentó para publicar un capitulo completo de su obra Les festes d'Elx des de la Història, publicado por el Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputación Provincial en 2010.
No conocía el texto. En él se explica detalladamente la causa de la preferencia papal por las palmas de Bordighera. Me comentó además que el entonces Alcalde Manuel Rodríguez Maciá gestionó directamente ante la Curia que el Papa portara la palma ilicitana en el Domingo de Ramos y lo máximo que consiguió fue lo que se aprecia en la foto publicada en la entrada anterior alegando lo que se describe más abajo.
Grácies Joan.
EL DIUMENGE DE RAMS
Les celebracions de la Setmana Santa pròpiament dita s’inicien amb el Diumenge de Rams. El principal acte d’aquest dia, la processó de les palmes, assoleix a Elx un relleu especial gràcies a la gran quantitat de palmes blanques, obtingudes dels horts il·licitans, que són portades pels fidels en la desfilada religiosa. Aquesta processó, en commemoració de l’entrada triomfal de Crist a Jerusalem, ha comptat sempre amb una gran participació tant de majors com de xiquets. Per altra banda, com hem vist, el seu caràcter litúrgic ha fet que tinguem notícies des de temps força antics. Ja hem vist al capítol introductori la referència de l’any 1371 en la qual el Consell municipal s’unia a la festivitat amb el repartiment d’algunes almoines i també la de l’any 1429, en la qual es fa ja esment del comerç de palmes blanques: es dóna compte d’uns il·licitans que havien estat empresonats a València, on anaren a vendre aquestes palmes.[1]
Aquest comerç local ha estat, sens dubte, força important a la població. Les referències conservades respecte d’això així semblen confirmar-ho. Cristòfol Sanç, en el seu manuscrit datat el 1621, indica, en comentar les producciones agrícoles il·licitanes:
Lleva las palmas esta tierra de muy antiguo en abundacia, y se crían tantas en ella que parece un erizo, y para celebrar las fiestas de los Ramos, llevan por toda España, como a la Santa Iglesia de Toledo y otras partes.[2]
També en el segle xviii han estat trobades notícies sobre la venda de palmes blanques. El professor Sanchis Guarner recollí una frase feta, procedent de textos escrits a la ciutat de València en l’esmentada centúria. La frase, irònica, assenyala una certa informalitat per part dels il·licitans a l’hora del servici dels rams: «Arribar tard, com les palmes d’Elx, que vingueren el diumenge de Pasqua».[3] I del segle xix coneixem també la venda de palmes a França:
Todos los años, poco tiempo antes de las fiestas de Pascua, algunos habitantes de Elche, más emprendedores que sus compatriotas, se dirigen hacia el puerto de Alicante, después de haberse provisto de un considerable cargamento de palmas que han trenzado y adornado durante el invierno. De Alicante se embarcan para Marsella y apenas llegados al puerto del Mediterráneo, su primera preocupación es buscar algún almacén que se alquile [...] La última vez que nos detuvimos en Marsella, nuestras miradas fueron atraídas por una de estas tiendas improvisadas, provista de infinidad de palmas de todas las formas y de todos los tamaños.[4]
En l’actualitat aquest comerç s’ha vist incrementat. Part de la producció anual és venuda en la mateixa ciutat d’Elx, en un mercat especialment organitzat a la plaça de Baix. Però una altra quantitat de palmes són enviades a diverses poblacions de l’Estat espanyol i de l’estranger.
Com és sabut, aquestes palmes blanques són obtingudes mitjançant l’encaporutxat de les branques d’algunes palmeres, generalment les palmeres mascles o femelles amb producció de dàtils d’escassa qualitat. Les operacions necessàries per a portar a terme l’encaporutxat han vingut transmetent-se, amb mínimes variants, a través de generacions d’hortolans o palmerers. Tal és així que encara avui dia ens pot servir la descripció d’aquest procés redactada el 1797 per Antoni J. Cavanilles en les seues Observaciones sobre el Reyno de Valencia:
Mayor parece el riesgo a que se exponen cuando suben a formar un cono con todas las frondes de la palma. Van doblado hacia arriba a aquellos pezones duros, estrechando cada vez más los lazos hasta formar de todas ellas un haz que cubren con frondes inútiles, y aseguran con cordeles desde la base del cono hasta el vértice; sirviéndose para ello de débiles escaleras de doce peldaños, que apoyan sobre la punta del astil, y arriman a la obra que va saliendo de sus manos, al cono que por su propio peso se dobla muchas veces. Rehusan los ojos mirar a aquellos hombres, al parecer en tanto riesgo mientras ellos se ocupan con serenidad en completar su obra. Concluido el cono, y cortadas las frondes inútiles, descuelgan la escalera y el hacha; entran de nuevo en la cincha o soga circular, y baxan con una velocidad admirable. Empiezan a formar dichos conos desde abril hasta junio, sin cerrarlos por arriba hasta el mes de agosto para que las frondes del centro crezcan y se igualen con las otras.[5]
En els darrers temps s’han introduït un seguit de variacions en aquestes operacions. Durant molts anys, la tapada de la punta del caporutxo ¾operació anomenada «fer el vellet»¾ es va realitzar, no amb palmes seques, sinó amb una caperulla de plàstic. Les plagues biològiques que amenacen el palmeral han fet que es retorne al sistema tradicional que permet una major permeabilitat. L’intent de no secar la palmera després de tallar les palmes blanques ¾cosa que passava en moltes ocasions¾ fa que ara es deixen algunes palmes lliures fora del caporutxo.
Transcorreguts els mesos necessaris, les palmes, ocultes als raigs del sol i, per tant, sense funció clorofíl·lica, apareixen, en obrir el caporutxo, de color blanc groguenc. Després d’haver estat tallades i raspallades, són classificades per categories segons la grandària i la perfecció. Els noms d’aquestes categories són imperial, capitana, cadet, cogollo, punta, reina, àlfil i verderó. Com aquestes operacions es realitzen amb mesos d’antelació, les palmes es guarden en cambres especials, entre vapors sulfurosos, perquè conserven la frescor. Algunes d’elles es destinen a palmes llises i són venudes tal com ixen del caporutxo. D’altres són treballades per mans artesanes que rullen les fulles per adornar-les amb figures i dibuixos realitzats amb les blanques fibres vegetals. Creus, estreles, boles, trenes i altres ornaments converteixen les palmes en vertaderes obres d’art. Dins d’un apartat especial cal emmarcar aquelles palmes que, presentades al concurs local de rams organitzat per la Junta Major de Confraries i Germandats de Setmana Santa, plasmen en les seues branques figures complexes relacionades amb les pròpies celebracions de la Setmana Santa o amb monuments i tradicions d’Elx.[6]
També s’hi conserva el costum, estés en nombroses poblacions, de regalar per al Diumenge de Rams palmes a diverses persones. Dins de l’àmbit familiar, els avis regalen rams als néts, o bé els padrins, als fillols. El propi Ajuntament de la ciutat, en nom de tots els il·licitans, obsequia amb palmes blanques tant a les principals autoritats provincials i autonòmiques, com al propi Cap de l’Estat i a la seua família. Des de l’any 1988, a més a més, després de nombroses gestions diplomàtiques, també es va aconseguir que Elx poguera regalar una palma al Papa. Aquesta donació mai no s’havia pogut materialitzar, malgrat l’interés de la ciutat, pel fet de l’existència d’un privilegi papal atorgat per Sixt vi en el segle xvi, pel qual era la família Bresca de la ciutat italiana de Bordiguera ¾on existeix un petit palmerar d’on també es trauen palmes blanques per un sistema semblant a l’elxྠla que proveïa al Sant Pare de la palma que havia de dur en la processó del Vaticà. Aquest privilegi va ser la recompensa demanada per un membre de l’esmentada família que va treballar com a peó en les tasques d’instal·lació del gran obelisc de pedra que presideix la plaça de Sant Pere. Enmig de l’operació va observar que les cordes que subjectaven l’obelisc es cremaven pel fregament. Desobeint l’ordre de silenci absolut donada pel director dels treballs, va cridar perquè es banyaren les cordes, cosa que va permetre concloure el treball amb èxit.[7] Més de tres-cents anys tardaren els il·licitans, per tant, en aconseguir que la Santa Seu admetera la palma que, obrada pels artesans locals, presideix la celebració del Diumenge de Rams al centre de la cristiandat.
Aquesta tradició de regalar la palma a les autoritats té també els seus antecedents en la història i, així, hem trobat referències a les palmes donades en el segle xviii al bisbe de la diòcesi: per exemple, en l’any 1785, la fàbrica de Santa Maria va pagar dues lliures, cinc sous i quatre diners a Jaume Guilabert per treballar i adornar aquest ram. I el 1789 foren entregades dues lliures i vuit sous als mateix Guilabert pel treball del ram destinat al prelat, incloent dues vares de cinta amb què es va adornar aquest.[8] D’altra banda, la compra per part de l’Ajuntament de palmes blanques per als membres de la Corporació i per als membres del clergat d’alguna de les parròquies de la ciutat és una constant al llarg de la història, com ho demostren els extractes de comptes conservats del segle xix: el 1822 es pagaren 54 reals «a Vicente Péres por las palmas que se entregaron a los señores capitulares del ilustre Ayuntamiento y clero de la parroquial iglecia de San Juan Bautista en el día domingo de Ramos»;[9] i el 1843 consta un rebut en què es llig, «recibí de don Ramón Miralles, regidor y comisario de fiestas la cantidad de setenta y dos reales vellón, valor de veinte y quatro palmas para la corporación en la festividad de Domingo de Ramos, arrazón de tres reales vellón por cada una».[10]
Per altra banda, les palmes solen ornamentar-se per a la processó amb branquetes d’olivera, flors i llaços. I, conclosa la desfilada religiosa, eren penjades als balcons i finestres de la ciutat. Aquest costum tenia les seues arrels en la creença estesa entre la gent segons la qual aquestes palmes, beneïdes solemnement pel celebrant a l’inici de la processó, protegien els habitants de la casa. Així mateix, aquests rams beneïts es fan servir en l’ornamentació dels Monuments del Dijous Sant i, un cop incinerats, les seues cendres serviran per a indicar els fronts dels cristians en la cerimònia del Dimecres de Cendra de l’any següent.
Pel que fa a la processó, cal indicar que, encara que cada parròquia organitza la seua pròpia desfilada, aquella que congrega major nombre de fidels és l’organitzada per l’església de Santa Maria. Actualment té el seu inici en un altar alçat a l’aire lliure al passeig de l’Estació, on se celebra la benedicció dels rams. Amb aixó es compleixen les recomanacions litúrgiques que assenyalen que aquesta desfilada ha de caminar cap al temple, però eixint d’un lloc diferent a aquest. En altres èpoques, la marxa començava en la pròpia basílica, però eixia d’aquesta per la porta de l’Orgue i tornava per la porta Major. Aquesta entrada es precedia, en èpoques anteriors a les reformes dels oficis litúrgics de 1956, de les crides realitzades pel celebrant ¾revestit en aquesta solemnitat amb ornaments vermells¾ davant de les portes tancades de l’església, que eren lleugerament colpejades per una creu processonal coberta d’un vel blanc.
Com a exemple de la visió religiosa que aquesta processó oferia en la postguerra pot servir-nos el següent fragment:
A la hora que marca la liturgia solemne de la Madre Iglesia, Santa María presenta un aspecto netamente bíblico, llena la Arciprestal de arcos triunfales de palmas, que, portadas por niños, forman más tarde en las calles, viñetas abigarradas de colorido insospechado, dorados los ramos al sol de la mañana con la imagen de Jesús Triunfante, en un clamor de hosanna, transido de emoción religiosa y mística, que llega desde el palmeral a la ribera mediterránea en un simbolismo pleno de Jerusalén celeste.[11]
En aquesta processó s’acompanya una imatge de Jesús Triomfant que cavalca un ruc, tal com l’evangeli ens descriu la seua entrada a Jerusalem. Aquesta imatge, actualment venerada en la quarta capella de la banda de l’Epístola de Santa Maria, va ser sufragada pels germans Serrano Navarro. El pas, cobert també d’ornaments fets amb palmes blanques, es portat al muscle pels components d’una de les confraries de Setmana Santa en torn rigorós, ja que actualment depén de la Junta Major de Confraries i Germandats d’Elx.
Una vegada acabada la marxa, se celebra a Santa Maria una solemne missa en la qual és llegida la Passió de Crist. Aquesta Passió, dialogada entre tres lectors, en què el celebrant llig les paraules de Jesús, era substituïda antigament pel cant de la Passió o Passio. Aquest cant, segons es desprén de la documentació conservada, va assolir un gran esplendor en el segle xviii en intervenir-hi la capella de músics i cantors de l’església de Santa Maria.
Insistirem en la nombrosa participació de la gent en aquests actes. Aquesta participació, a més a més, és aprofitada per a l’estrena i el lluïment de les robes noves primaverals adquirides després de l’hivern. Aquest costum també apareix reflectit en un refrany popular que ens recorda la importància social d’aquesta estrena: «Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans».
Fragment del llibre de Joan Castaño Garcia,
Les festes d'Elx des de la Història, Alacant,
Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert, 2010.
